Tot l’argument gira a l’entorn de Josep i Maria. En
la primera part, perquè s’ha proclamat per part del Temple de Jerusalem
la disponibilitat d’una de les noies consagrades a Déu –Maria- per
a contraure matrimoni. Aquest anunci provoca les ires de l’infern, les
esperances dels fadrins de les contrades que pretenen obtenir la mà
de la donzella, la protecció del Cel davant dels paranys de les
forces del mal i l’alegria de Josep fuster, que es veu escollit per compartir
el gran misteri de la Redempció.
En un primer argument el “rol” de Josep el va encarnarFèlix Barba.
Després el va representar Josep Maria Fonalleres,
fins que finalment se’n va fer càrrec Salvador Castro, que l’ha
interpretat durant molts anys i fins a l’actualitat.
El personatge de “Maria”, ha canviat més. Primerament
el va interpretar Maria Gràcia Falgueres, després Lourdes
Vaquero, més tard, Natàlia Sánchez i darrerament,
Olga Tura.
Val a dir –com a curiositat- que antigament “Els Pastorets”
eren representats exclusivament per nois, tota vegada que l’autoritat eclesiàstica
no veia amb bons ulls que damunt de l’escenari es barregessin persones
dels dos sexes. Hi havia, també, és clar, “Pastorets” que
només interpretaven noies. En el primer cas, però, existia
el problema de la Verge Maria. Com fer sortir a escena el Naixement de
Jesús, sense que hi fos present la seva Mare? El dilema es resolia
agafant un noiet barbamec, i vestint-lo de blau, tot figurant ser la Verge
Maria. És clar que a qui li tocava l’encàrrec, no li agradava
gens ni mica. El Bisbe Cartaña va autoritzar que “excepcionalment”
pugés a l’escenari una noia per representar a Maria. Però,
això si: havia de ser necessàriament la germana d’algun altre
actor, per vetllar millor per la seva integritat...
Entre les frases cèlebres dels nostres “Pastorets”
quedarà per sempre un vers –atribuït a Mossèn Gay- que
recita Josep quan l’Àngel Gabriel li anuncia que ha estat escollit
per ser el pare del Messies sobre la terra. Josep li respon:
JOSEP - Oh, donzell, sies qui sies!
Qu’és això que estàs
dient?
Pare adoptius del Messies,
Jo, farcell de llepolies,
Bri ressec que arranca’l vent?
Somniar tant gran cosa,
Fóra massa orgull per mi ...!
Segons el diccionari, una “llepolia” és una
“llaminadura”, però sembla que l’accepció que volia donar
a la paraula l’autor és la de “farcell de coses sense importància,
insignificants, de les que fan jugar a la mainada”. En paraules més
vulgars: “farcell de galindaines o de foteses”.
A Josep li ha quedat incorporat per sempre el mot de
“farcell de llepolies”.
|
